Rafa Roca
EL MEU PROJECTE
La ingent quantitat de repertori que tenim al nostre abast a la música clàssica, probablement sigui la major fortuna amb la que contem els pianistes, ja que cobreix totes les necessitats expressives i gusts estètics tant dels intèrprets com del públic. De fet, no només comptem amb les obres escrites expressament per nosaltres, sinó que a més ens ha arribat un corpus inesgotable de transcripcions d’obres originals per altres instruments que s’han acabat convertint en repertori estàndard als recitals solistes.
Tot i això, un perill que aguaita a la música clàssica es el de convertir les seves sales de concert habituals en museus, on sempre estan programades les mateixes obres estructurades amb els mateixos patrons, sense aprofitar les possibilitats creatives que ofereixen segles de conservació musical. Aquest es un perill que, en la meva opinió, s’ha materialitzat a les dècades més recents, on les idees amb les que els solistes confeccionen els seus concerts semblen haver-se estancat de manera general.
Si mirem al segle XX, quan el concepte de música clàssica era jove i encara s’estaven descobrint les obres que avui considerem capitals, ens adonarem de que els compositors que tant admirem van córrer grans riscs a la seva carrera per donar a conèixer la música del passat que creien mereixedora d’un lloc als llibres d’història a més de les novetats del seus contemporanis i les seves pròpies composicions. El piano va jugar un paper essencial en aquest procés.
